Anàlisi

L’anàlisi musical d’una peça és l’estudi de cadascuna de les seves parts amb la intenció d’entendre més profundament l’obra.

Per realitzar una anàlisi musical d’una obra/cançó es pot seguir aquest model que contempla els elements més bàsics del llenguatge musical:

1. NOM DE LA PEÇA el més detallat possible i si és possible amb l’any de la seva composició.

2. NOM COMPLET DEL COMPOSITOR/A amb la seva data de naixement i defunció (si és mort).

3. ÈPOCA HISTÒRICA a la que pertany el seu compositor i per tant aquesta obra/cançó

4. GÈNERE que pot ser:
1. Per la seva funció: música religiosa (litúrgica/no litúrgica) o música profana.
2. Pel públic que l’escolta: música popular (folklòrika/lleugera) o música culta.
3. Pel seu contingut: música pura (música com a combinació de melodies i ritmes) o música descriptiva (que té com a objectiu descriure qualsevol esdeveniment) o música programàtica o música dramàtica (com òpera o sarsuela).

5. RITME que ens informa sobre la velocitat d’execució i l’accentuació de la peça. Analitzarem:

a) Pulsació o tempo que és el batec que es va repetint i que permet ordenar els ritmes. Les indicacions de tempo ens informen de la velocitat a què s’interpeta la peça. Aquí tens les més freqüents:

b) Compàs que és la unitat de mesura que suggereix els accents d’una composició. Cada compàs es divideix en períodes de temps d’igual duració anomenats temps. Pot ser binari (2 pulsacions per compàs), ternari (3 pulsacions per compàs) i quaternari (4 pulsacions per compàs).

6. TEXTURA que és l’organització de les melodies a l’obra musical. Depenent del nombre de melodies la textura pot ser:

• Monodia quan hi ha una única veu melòdica, sense acompanyament, tot i que pot haver-hi algun acompanyament rítmic.
• Polifonia quan hi ha dues o més línies melòdiques superposades. Pot ser que sigui una més important que les altres o totes tenir la mateixa importància. La polifonia contrapuntística (o contrapunt imitatiu) és el que anomenam cànon.
• Homofonia quan hi ha dues o més línies melòdiques diferents però que tenen el mateix ritme. Totes són igual d’importants.
• Monodia acompanyada quan hi ha una melodia principal que és acompanyada per acords. El baix continu és un exemple d’aquesta textura.

7. TIMBRE que és la sonoritat de l’obra i ve condicionada per la formació, és a dir, l’intèrpret o conjunt d’intèrprets que executen l’obra.
Depenent de l’aparició d’instruments o la veu la música pot ser:
– vocal quan hi ha cantants encara que hi pugui haver instruments que l’acompanyen. Si es vocal també s’ha de comentar la temàtica de la lletra així com l’idioma que fa servir.
Les formacions vocals més habituals són:
duo, trio, quartet…
cor de cambra
cor-coral
orfeó
escolania
cor i orquestra
banda de rock
– instrumental quan tan sols hi ha instruments. Les formacions instrumentals més habituals més habituals:
instrument solista
agrupació de cambra: quartet de corda, trio, sextet…
orquestra simfònica
banda de música
colla de xeremiers

8. DINÀMICA que indica la intensitat o volum de so a una obra musical. Les indicacion dinàmiques o de matís ens informen del volum a què s’interpreta la peça. Les més habituals són (de menor a major intensitat):

Pianissimo
pp
Piano
p
mezzopiano
mp
mezzoforte
mf
forte
f
fortissimo
ff
També hi ha les indicacions per a canvis progressius o graduals d’intensitat de tal manera que el volum sonor passa poc a poc de fluix a fort o de fort a fluix:
Crescendo (cresc.) que significa cada vegada més fort.
Descrescendo (descresc.) o diminuendo (dim.) que significa cada vegada més fluix.
Reguladors que són uns signes anomenats que de la mateixa manera que el cresc. o el decresc. modifiquen progressivament el volum sonor.

9. FORMA MUSICAL que és l’estructura que el compositor dóna a la peça en el moment de crear-la.
La unitat més petita de la forma musical són les frases (igual que als idiomes ho són les frases gramaticals). Cada frase té significat propi i un començament i un final (com si fossin comes o punts en gramàtica).
Cada frase musical se li identifica amb una lletra de l’alfabet de forma correlativa (a la primera s’anomenarà A, a la segona i així successivament). Si quan acaba una frase la que comença és diferent, aquesta rebrà la lletra següent a l’alfabet. Si la frase es molt pareguda i tan sols canvia unes notes o uns ritmes però quasi sona igual, s’anomena de la mateixa forma però se li posa una ‘ que s’anomena “prima” (així tendrem la frase A i la A’ (A prima).
Un conjunt de frases musicals determinat creen una forma musical. Les formes musicals bàsiques són:
Forma primària que es compon d’un sol tema que es pot repetir.
Forma binària que té 2 frases diferents, una A i una B, per exemple.
Forma ternària quan l’obra té 3 parts musicals diferents. Per exemple, A B C o A B A.

10. OPINIÓ PERSONAL on heu d’expressar la vostra opinió sobre la cançó. Pensau que podeu utilitzar tot allò que heu analitzat abans per argumentar-ho.