La dansa de la mort

Montserrat Flores Juanpere explica:

La Dansa Macabra és un gènere literari, coreogràfic i espectacular
que neix, probablement, arran les ferals pandèmies que assolaren
Europa d’ençà el 1347: la pesta s’enduia tothom, fóra quin fóra el
rang o condició o edat. Es calcula que en només dos anys d’epidèmia
moriren uns 25 milions d’europeus, ben bé la tercera part de la
població. De fet durant més d’un segle es pot dir que cada generació
va conèixer una epidèmia mortífera: no és estrany, doncs, que en
aquest context de psicosi col lectiva i de paroxisme prengués peu i
perfil el tema de la dansa macabra. El fet és que a partir de 1380 la
iconografia macabra pren una volada fins llavors inconeguda i l’art de
la mort es transforma profundament: apareix la desolació, els cucs,
l’aspecte torturat, el podriment de la carn, la nuesa del cadàver, amb
una morbosa complaença desconeguda en la tradició cristiana.
Durant tota l’Edat Mitjana la lluita de l’Església contra les
supersticions populars és constant, amb estratègies més o menys
subtils i amb una eficàcia molt relativa. Ben segur que un dels cultes
més arrelats i de difícil transformació girava a l’entorn dels morts. Les
creences populars sobre morts i apareguts del més enllà, que encara
perviuen als indrets més recòndits o tradicionals com Galícia i Trasos-Montes
(a santa companha), Romania, Nàpols, Sardenya o Sicília,
són una pàl lida mostra d’allò que devia estar ben viu a finals del
període tardomedieval.  […] Si la dansa dels morts (dels esquelets) és
una fantasia de la imaginació popular, amb expressives restes
folklòriques, la dansa macabra és una sàtira “democràtica” que posa
de manifest la igualtat de totes les classes socials davant la mort, una
ocasió d’or per compensar les profundes desigualtats de la societat
estamental i d’aplicar un edificant correctiu als més poderosos.

Advertisements