Intervals

DENOMINACIÓ

Un interval és la distància existent entre dues notes. 

Segons que ens referim a sons simultanis o a sons successius, parlem, respectivament, d’intervals melòdics o bé d’intervals harmònics. 

Els intervals melòdics es classifiquen en intervals ascendents o d’intervals descendents, segons quin sigui el moviment que efectuï la melodia en qüestió.

Un interval és diatònic si es produeix entre dues notes de diferent nom i cromàtic si és entre dues notes del mateix nom.

Pel que fa a l’amplitud d’aquests intervals, aquests reben dues denominacions que es complementen. 

1. En primer lloc cal establir en nombre de notes que hi ha entre l’una i l’altra, tenint en compte que cal comptar-les totes dues. Així, de do a re en sentit ascendent hi ha una segona (dues notes), i entre sol i re, en sentit descendent hi ha una quarta (quatre notes). Segons el nombre de notes o graus que hi ha entre les dues notes que formen els intervals, s’anomenen: 

uníson	segona	tercera	quarta
cinquena	sisena	setena	vuitena

Aquests són els intervals simples, és a dir els menors o iguals a una octava. Els intervals més amples que aquests s’anomenen compostos. 

Així, per exemple, una novena harmònicament és equiparable a una segona, i una desena ho és a una tercera.

Els intervals melòdics de 2a s’anomenen, també, graus conjunts. Les melodies per graus conjunts acostumen a tenir una suavitat que no tenen les melodies en les quals predominen els intervals més amples.

2. En segon lloc cal establir el nombre de tons i semitons que hi ha entre ambdues notes.

El nom d’un interval només dóna una idea aproximada de la seva extensió exacta. Per exemple, els dos intervals de tres notes, do-mi i re-fa, tot i ser intervals de tercera, no tenen la mateixa extensió, ja que el primer inclou dos tons i el segon inclou un to i mig. 

El qualificatiu permet distingir-los. N’hi ha cinc de principals que són :

major

menor

just

augmentat

disminuït

El qualificatiu just s’utilitza només per a la quarta, la quinta i l’octava. Per a les segones, les terceres, les sextes i les sèptimes s’utilitzen els qualificatius de major i menor. La resta, augmentat i disminuït, s’utilitza per a tots els intervals.

A l’escala de Do major tots els intervals resultants són majors o justs. En anglès se sol representar l’interval major amb una M majúscula, l’interval menor amb una m minúscula i l’interval just amb una P que ve del mot Perfect.

Podem veure de manera esquemàtica el qualificatiu de tots els intervals simples en la taula següent:

L’acord són tres notes a distància de tercera. Per tant si la tercera de la tònica de l’acord és major, és a dir, a dos tons, l’acord és major. Si la tercera de la tònica de l’acord és menor, és a dir, a un to i mig, l’acord és major.

L’acord és major quan la tercera que hi ha entre el do, que és la tònica, i el mi és major. L’acord és menor quan la tercera que hi ha entre el do i el mi és menor.

Esquema dels tons i semitons. Explicació en vídeo dels intervals. Explicació dels semitons als intervals.

Aquí trobaràs webs on fer exercicis.

http://musicaselvatge.blogspot.com.es/2013/01/els-intervals-2n-eso.html

http://sergivalero.com/joomla/index.php/teoria-musical/intervals/169-exercicis-d-intervals-iii

INVERSIÓ

Un interval és invertit quan es puja la nota inferior una vuitena o es baixa la nota superior una vuitena. Per exemple, la quarta entre un do greu i un fa més agut pot ser invertida per fer una cinquena amb un fa greu i un do més agut. Heus ací diverses formes d’identificar les inversions d’intervals.

Per a intervals diatònics simples hi ha dues regles:

1. El nombre de qualsevol interval i el nombre de la seva inversió sempre sumen nou (quarta + cinquena = nou)

2. La inversió d’un interval major és un de menor i viceversa; la inversió d’un interval just és un altre just; i la inversió d’un interval augmentat és un de disminuït (i viceversa).

Un exemple complet: do greu i mib agut fan una tercera menor. Per les dues regles anteriors, mib greu i do agut fan una sisena major.

CONSONÀNCIA I DISSONÀNCIA

Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l’oïda, sempre en relació al context concret en el qual sonin. La qualificació d’intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.

Per exemple, durant l’Edat Mitjana l’autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l’organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tríton, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est).

ORGANUM

L’organum és la duplicació d’un cant (una melodia georgiana anomenada tenor) pla preexistent, mitjançant un moviment paral·lel, a un interval d’octava, quarta o quinta. Les primeres manifestacions de les quals es té constància són del segle IX.

El cant pla s’anomena vox principalis (veu principal) i la veu afegida s’anomena vox organalis (veu organal). En aquests tipus d’organum primitiu, la vox principalis (també cantus) està situada dalt, mentre que les duplicacions es fan per sota d’aquesta veu. Aquests procediments aniran preparant el camp cap a la veritable polifonia.

DISCANTUS

El discantus o discant és un tipus de polifonia que es va practicar a partir del segle XI i en què les veus ja no es mouen per moviments paral·lels, com en l’organum primitiu, sinó per moviments contraris; és a dir, si una veu baixa, l’altra puja, i a l’inrevés. 

Etimològicament, la paraula vol dir una veu (cantus) per sobre o a part d’altres. La paraula en aquest sentit prové del terme ”discantus supra librum” (discantus segons el llibre), i és una forma de cant gregorià en la que només la melodia està anotada, mentre que s’assumeix que anirà acompanyada d’una polifonia improvisada. A la música medieval el terme “discantus” serveix per diferenciar el contrapunt que utilitza el moviment contrari per distingir-lo de l’“Organum” paral·lel o diafonia, en el qual el cant pla i el contrapunt es mouen en paral·lel.

HARMONIA

L’harmonia tradicional des del segle XVII considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada. Una possible consideració més detallada és la següent:

Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.

Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.

Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.

Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

Semi consonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

Intervals consonants: els de 4a, 5a i 8a quan són justes i els de 3a i 6a quan són majors o menors.

Intervals dissonants: els de 2a i 7a majors i menors i tots els intervals augmentats i disminuïts.